diumenge, 13 d’octubre de 2013

Padre: "[...] te asegurará la jubilación"/Hija: ¿"Eso es algo de jugar"?

Paraules clau: pensar, (in)formació

Fent una ullada a la premsa digital, he tropissat amb aquest vídeo, titulat ¿Bailamos?, i el deixo aquí perquè representa prou bé el que estem fent amb la infància, com jo ho veig:


I quina és aquesta visió? Els estem omplint i omplint de coneixements de tot tipus oblidant allò més important: que són infants i que no tenen preocupacions.
Els adults vivim un moment social dur des de fa uns quants anys, i la inèrcia de la inseguretat econòmica i manca de garanties de portar una vida decent, s'ha apoderat de bona part de la il·lusió de l'home en aquells detalls petits que estan al nostre abast.
Aquesta amarga situació, no durarà sempre. Res no dura per sempre, ni el clàssic "[...] y vivieron felices para siempre" dels contes ;).
Penso, que ens hem de relaxar i procurar no transmetre les nostres pors als més petits. No és fàcil, clar que no, manco si no tenim temps de pensar perquè les hores del dia ens resulten insuficients. És absurd! No podem afegir hores al dia, per tant, aquestes són les necessàries per qualsevol cosa que ens proposem! Se'n diu sentit comú, sensatesa i intel·ligència. Aptituds i actituds, que amb tanta informació que ens sacseja, poden quedar enterbolides.
Les noves tecnologies són el present i el futur, ja ho he dit en aquest mateix espai; però si nosaltres no diem prou... qui ho farà? On és el límit entre allò sensat i l'abús, quant a (in)formació adreçada als més petits es refereix?
Crec, que en moltes ocasions hem i hauríem de comptar fins a 10 per veure una postura que ens afecta, des d'una certa distància, distància que sempre ofereix una perspectiva diferent a la primera decisió presa (sigui encertada o no, però valorar altres possibilitats no pot ser dolent); i si comptant fins a 10 seguim amb la mateixa visió... seguir comptant fins a 20, i fins 30, i fins 40 si cal i, aleshores, anar a fer una volta (encara que sigui anar fins a la nevera i fer un glop d'aigua o arribar fins el carrer i saludar al veí). Prendre distància emocional, una distància emocional que, a vegades, necessita de l'aspecte físic per materialitzar-se i projectar-se a la ment. Comptar, fins esvair el primer impuls, i un cop som conscients que el primer impuls ja no és tal, sinó que una idea nova s'ha ajuntat a aquest, llavors estem preparats per prendre una decisió.
Vivim accelerats i ja no ho notam perquè la inèrcia i les tecnologies ens arrosseguen, dificultant que prenguem distància dels fets i de l'actualitat, per por. Por, a ser exclosos o a ser els últims.
Jo prefereixo viure al meu ritme, i si em perdo quelcom o sóc l'última (¿!?), serà perquè jo ho he escollit, no perquè he respost als meus impulsos que, en realitat, són impulsos impostos per una societat a corre-cuita amb la qual no hem sento identificada. Avenç si, però amb responsabilitat i seny. Estem descontrolats i no ens adonem. Crec.
I tot això ho dic perquè és el que percebo de l'entorn en el qual em trobo, no perquè aquest muntatge audiovisual m'hagi agradat o l'hagi trobat tendre i simpàtic. Justament l'he trobat per atzar i expressa, amb certa fidelitat, el que penso del moment que vivim.
Hi ha una frase que m'agrada molt, que defenso i procuro seguir 100%, perquè opino que funciona; diu així (o quelcom semblant):
 "Existe un tiempo para cada cosa, y cada cosa a su debido tiempo"

I actualment aquesta màxima no l'estem respectant.
Quin rotllo, e... ;)
Comptem fins a 40, fem un glop d'aigua...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada